Mal d'escola

Ahir vaig presentar, juntament amb la nostra companya Neus, el llibre Mal d'escola. Us deixo penjada la síntesi i explicació que en vaig fer. Crec, i realment ho sento, que tots hauríem de llegir-nos aquest llibre. Sobretot aquelles persones que creuen poc en el canvi, tant d'alumnes com dels mestres i també aquells que es dediquen a "embrutir" ( per què si, sense fer-hi res per canviar el que no els agrada)un ofici que molts estimem i vivim amb intensitat cada dia.

Mal d’escola de Daniel Pennac és un assaig que parteix d’allò experimentat en primera persona per així poder mostrar-nos (i francament crec que ho aconsegueix) la situació actual de l’ensenyament, en aquest cas de França, des d’una visió molt personal i sentida.

El llibre es divideix en cinc parts en les quals el pedagog es dedica a parlar dels conceptes i punts més rellevants. Aquests són:

• 1. L’abocador de Djibouti:Fent referències contínues al passat, en aquesta primera part, l’escriptor ens situa en la seva infantesa, en la seva història personal. Com vivia la seva “nul·litat” com estudiant des de casa seva. Explica com era la seva situació a l’escola i a casa. Ens explica de manera molt explícita quins problemes patia ell a l’escola pel fet de ser un “mal alumne” i com això el conduia a dur a terme actes incorrectes.
  

• 2. Arribar a ser: En aquesta segona part l’autor ens fa esmena a diverses experiències de trucades amb pares i mares i de com aquests mostren la seva preocupació pel mal camí que el seu fill està seguint i la necessitat de que algu els dongui un cop de mà, o a poder ser una solució. A partir d’aquí ens deixa veure la seva visió tan “obscura”que tenia del futur quan era un noiet. D’aquí extreiem que els alumnes venen amb uns problemes, però que no són només seus. Aquests venen des de casa.

• 3. Hi o el present d’encarnació:En aquest capítol podem veure com a través de fets puntuals i cotidianis, com ara comentaris dels alumnes, Daniel Pennach, en treia el suc suficient per portar als alumnes al seu terreny i poder conduir-los a l’aprenentatge, ja fos de la gramàtica o del que fos. És d’allò més interessant com de l’anàlisi del que un alumne diu, i a través de l’anàlisi gramatical de les seves paraules, en fa un anàlisi psicològic i personal de l’estat emocional del nen. A més a més també ens parla de la utilitat personal que donava a eines tradicionals com la memorització de textos, els dictats… Allò important és estar amb els alumnes, acompanyar-los en el seu camí. Que es sentin acompanyats.

• Alhora ens fa una descripció dels seus alumnes. Qui eren? Com eren? Què tenien d’especial? I també fa referència a aquells als quals no va poder “salvar”. Aquells als que després de molt intentar-ho no va poder ajudar a despertar el pensament màgic. Aquells als quals no va aconseguir fer-se adonar de que ells també comprenien. Per últim, fa una reflexió sobre el sistema educatiu i ens explica com, sovint la culpa del que passa als mals alumnes que tenim la tenen els seus anteriors mestres. Així doncs, enlloc de buscar solucions o eines de treball ens dedique, massa sovint, a buscar culpables.
• 
  4. Ho fas expressament: En aquesta part l’autor es dedica a fer-nos veure com els “mals” alumnes es senten. De com els fem sentir exclosos, culpables i sols. Sols davant dels seus fracassos. Sols davant la seva acceptada nul·litat. Aquest anàlisi del pronom “ho” a través de l’explicació gramatical fa veure i reflexionar sobre els diferents aspectes que influeixen en aquests judicis i sentiments.

• 5. Maximilien o el culpable ideal: En el cinquè capítol, trobem l’exemple d’un alumne que es pot considerar un culpable ideal. Noi de barri senzill, amb família problemàtica, amb problemes a l’escola, desinterés pels estudis… I de com un dia va tenir una topada amb ell. A partir d’aquí l’autor fa una reflexió sobre la precipitada conclusió que sovint treiem sobre el fracàs escolar, ja que tan sols necessitem un parell de casos, per a dir que el fracàs escolar és general i d’allò més greu.

• A més a més també ens fa una reflexió sobre la publicitat i la forta influència que aquesta exerceix sobre aquests jovenets que encara s’estan construint una personalitat, una imatge. Són joves manipulats per la societat, que tenen por de mostrar-se naturals, tal i com són, ja que això comporta una complexitat. Per últim tracta el tema de la joventut i de la gran quantitat de coses negatives que la societat veu en aquests alumnes i de la joventut en general. Diuen que la desvirtuen i la negativitzen. Joventut vista amb negativitat.

• 6. El significat d’estimar: En l’últim capítol, Pennach fa referència a un tema vital en el món de l’ensenyament i del qual, sovint, en costa parlar-ne: la necessitat d’estimar als alumnes. Un professor que estima la seva matèria, que la transmet amb passió, com si tot allò que explica fos el més sorpenent del món i ho acabés de descobrir, és un professor que es recorda per sempre. A més a més serà un professor que s’implicarà en el seu ofici i que per tant desprendrà confiança, ja que serà algu que ens ajudarà, que sabem que no ens fallarà, que ens acompanyarà i que mai parlarà o li passarà pel cap parlar-nos del futur tant dolent que ens espera com a mals alumnes.

• Parla del seu record sobre tres mestres i del que tenien en comú: que no es rendien mai. Professor que compartien les ganes de saber i que partien de la consideració.

• També ens fa referència a l’expressió recurrent d’alguns mestres quan es troben davant d’uns alumnes “complicats” i de com es justifiquen dient que ells no estan preparts perquè no han rebut formació per resoldre els problemes d’aquests nois i noies, ja que són problemes de la societat. El que hi ha darrere d’aquesta queixa, però és una demanda d’ajuda, de psicòlegs, pedagogs, assistents socials, etc per poder transmetre bé els coneixements.