Adeu siau!

Per tancar aquest blog només se m’acudeix fer-ho d’una manera, i aquesta és fent la vista enrere i fent-me una pregunta. “Realment m’ha servit per alguna cosa?”

Aquesta pregunta, per mi, té fàcil desposta i és SÍ. Crec que des del moment que es plantegen una sèrie de temes importants com ho són els del món de l’educació en valors i els valors en general i s’han de posar per escrit diferents comentaris, opinions, articles…t’obliga a pensar en que tot i això serà llegit per algú. Aquest fet porta a pensar molt detingudament allò que es vol expressar, ordenar els pensaments, agrupar les idees, classificar-les... per després escriure-ho i que la nostra idea pugui arribar als altres de manera planera i clara.

A més a més al ser una activitat que es va fent cada setmana (més o menys...) fa que vagis afegint als teus comentaris o aportacions idees noves o punts de vista diferents que a través de les classes presencials i del debat amb els companys i el mestre un va incorporant al seu esquema mental.

Un altre aspecte que he pogut reafirmar, és, i ja ho he comentat d’altres ocasions, que les persones tendim a queixar-nos molt i a actuar poc. Com vam poder llegir en una de les primeres lectures que en Pep ens va proposar, un valor no és res sinó es demostra amb accions concretes. El valor de les coses el donem nosaltres mateixos a tot allò que és important, tot allò que estimem. Aquests han d’orientar la nostra vida i la vida la construïm amb experiències, les quals, al mateix temps, anem adquirint amb les nostres accions.

Per tant, per concloure, destacaria altra vegada que si realment volem donar sentit a la nostra vida i que aquesta estigui plena i fonamentada en uns valors, hem de ser coherents amb els nostres pensaments, els nostres sentiments i les nostres accions.

Proposta d'intervenció

Hola a tots i totes! Això ja s'acaba...però abans de tancar el blog us deixo la proposta de la tècnica del mural col·lectiu. Aquesta la vaig dur a terme en unes colònies d'estiu de deu dies i la veritat és que va funcionar d'allò més bé. Espero que us sigui de servei.

ACTIVITAT MURAL COL·LECTIU

“FEM PINYA”

Ivan Villalonga Tomàs

Cultura contemporània: valors i educació

1. Nivell (etapa educativa, edat)

El nivell que he escollit per a dur a terme l’activitat és cicle superior, és a dir nens i nenes de onze a dotze anys, tot i que es podria dur a la pràctica amb nens de qualsevol edat, ja que el seu significat és fàcilment comprensible i no suposa massa dificultats.

2. Àmbit (formal, no formal)

En aquest cas l’àmbit escollit és el no formal i més específicament unes colònies d’estiu de deu dies, tot i que es pot adaptar a diferents situacions i àmbits. A l’escola, per exemple també la podríem utilitzar. El requisit, per dir-ho d’alguna forma, seria que existís un grup de nens i nenes units per un vincle, ja siguin amics, companys de classe...

3. Dimensió (curricular, tutorial, organitzativa-institucional, social...)

4. Competències bàsiques

Competència comunicativa lingüística i audiovisual

Competències artística i cultural

Competència d'autonomia i iniciativa personal

5. Competències pròpies (competencia social i ciutadana).

6. Objectius didàctics.

- Fomentar la cohesió de grup.

- Acceptar les potencialitats i mancances de cada persona.

- Respectar l’entorn, el material, els companys i els monitors.

- Fomentar el treball en equip.

7. Tema/valor/centre d’interès

El valor que es treballa amb aquesta activitat és bàsicament el sentiment de pertinença a un grup. Amb l’activitat els nens i nenes poden arribar a veure d’una manera molt senzilla, visual i fàcil de recordar, que un grup està format per moltes persones. Aquestes són diferents, úniques i totes tenen diferents habilitats (i també mancances). A més a més poden arribar a entendre que un grup cohesionat és un grup de persones que es respecta, que s’ajuda, que comprèn que tots som diferents i que això és positiu.

Tots aquests aspectes són evidenciats per la colònia durant els deu dies de convivència. Durant aquest temps poden adonar-se que cada persona té un paper clau en el grup, ja que les habilitats i potencialitats d’uns segurament seran les mancances d’altres.

8. Descripció

L’activitat és un taller conjunt i va rebre el nom de FEM PINYA. Aquesta, la vam realitzar durant unes colònies de deu dies, més concretament el sisè dia. Precisament no la vam fer la principi perquè d’aquesta manera els participants ja havien viscut moltes coses amb el grup, ja tenien més sentiment de pertànyer a alguna cosa.

Aquest consistia en fer un mural gegant amb forma de trencaclosques, en el qual cada nen hi apareixia representat en una fotografia que prèviament havíem demanat que portessin. A més a més, cada nen o nena va decorar la seva peça de la manera que li va agradar; alguns van escriure alguna frase, altres van fer-hi algun dibuix, etc. El taller no és res de l’altre món però el seu significat és molt clar. Un cop vam acabar el taller i el vam muntar, va restar com a mural durant totes les colònies. El que representa era un conjunt de gent, que potser es coneixen, o no i que durant deu dies intensos van viure i compartir moltes experiències irrepetibles. Tots formàvem des del primer dia un conjunt, un grup, UNA COLÒNIA i tots teníem un paper important. Sense una de les peces el trenca closques mail es completa, no és el mateix. Per tant, cadascuna de les seves peces és vital perquè aquest conjunt de gent pugui esdevenir un grup.

9. Recursos necessaris.

· Recursos materials:

El taller el vam realitzar amb goma Eva o cautxú, un material molt utilitzat a l’hora de realitzar treballs manuals amb infants. Aquest material proporciona gran varietat d’opcions per ser treballat i a l’hora el resultat sempre és molt vistós. A més a més necessitem diferents colors, coles i altres materials per a decorar i personalitzar cadascuna de les peces. Finalment ens cal un lloc vistós on poder exposar el mural.

Llista de material:

- goma eva o cautxú de colors.

- fotografies dels nens i nenes.

- cola de contacte.

- retoladors permanents.

- tisores

· Recursos humans:

Crec que aquesta part és molt important, ja que en el nostre cas érem un grup de monitors molt conscienciat sobre el valor de cada membre dins d’un grup. Nosaltres també formem part d’un grup, l’equip de monitors, i dins d’aquests tots podem aportar idees i aspectes diferents i complementaris que enriqueixen a tots els membres que el formen. Crec que és bàsic dur a terme l’activitat només si es creu realment en aquest aspecte, ja que d’aquesta manera transmetrem el nostre missatge amb claredat, coherència i de manera versemblant.

10. Duració

L’activitat es va realitzar en un matí i un cop finalitzada es va passar a fer una petita xerrada després de dinar. En aquesta vam expressar el que significava per a cada membre formar part d’aquell grup.

11. Orientacions (espai, agrupaments, riscos...).

L’espai on vam realitzar l’activitat va ésser la sala de tallers de la casa. Aquesta era força gran, ben il·luminada i sense sorolls.

Quant a la organització dels grups, els monitors i monitores ens vam repartir en dos grups. Dos vam anar amb un grup i tres amb l’altre. Els participants van ser dividits, de manera aleatòria, en dos grups diferents. Vam creure adient treballar amb subgrups, ja que l’espai ens ho permetia i d’aquesta manera podíem atendre més bé els possibles dubtes o qüestions que aquests tinguessin.

12. Criteris i instruments d’avaluació o valoració

12.1 Com s’ha fet la revisió

Cada nit, un cop els nens ja estan dormint, els monitors ens reuníem i valoràvem com havia anat el dia, quins punts no havien acabat de funcionar, quins punts ens havien anat a favor, com havíem actuat, què calia millorar, quins conflictes havien sorgit tant pel que fa als nens com a l’equip de monitors i com havíem actuat. Repassàvem cada activitat que havíem fet durant el dia i en fèiem una crítica constructiva. El mateix vam fer amb aquest taller.

Pel que fa a l’activitat FEM PINYA, la valoració que se’n va fer va ser molt positiva, ja que tot i que vam veure que el grup no era un gran “fan” dels tallers, l’activitat els va agradar. Crec que el més important va ser el resultat final, ja que va ser impactant veure totes aquelles peces de colors juntes i sobretot les diferents reflexions que els participants van fer.

12. 2. Quins aspectes s’han revisat

Els punts que vam avaluar van ser el següents:

- Puntuació ( de l’1 al 5): vam acordar una puntuació de 5.

- Preparació: El taller estava ben preparat i el material estava a punt quan vam començar l’activitat.

- Realització: L’activitat es va realitzar segons el previst i no va sorgir cap problema. Tots estaven molt calmats. S’hi van esmerar molt per poder donar-li el toc personal a la seva peça. Les reflexions i el debat final va ser dallò més positiu.

- Implicació dels monitors: Bona. Hem participat fent la nostra peça però hem estat al cas de si algun nen tenia problemes.

12.3. Quins resultats o conclusions se n’han tret

La conclusió a la que vam arribar l’equip de monitors és que a vegades no és tant important buscar una activitat impressionant i espectacular, ja que una de les coses més importants és el valor que se li dona a una activitat i com es presenta als participants. Crec que en aquest cas l’activitat tenia un sentit de fons important i que aquest es va transmetre correctament, ja que, com ja he dit abans, els monitors crèiem fermament en el que dèiem.

13. Font (llibre, web...).

L’activitat l’he extret de la meva memòria del curs de monitor en el lleure que vaig realitzar al 2005 a l’Escola de l’Esplai de Girona.

La coordinadora d'ONG's

Fa una colla de dies, abans de les tan esperades vacances de Nadal, ens va venir a fer una xerrada una membre de la Coordinadora d'ONG's Solidàries del Gironès. Des les diverses coses que ens va explicar em va agradar molt el que va comentar sobre la manera com treballen.

Ens va comentar que ells treballen sense estar per sobre de ningú. No ajuden sinó que col·laboren. Amb això el que aconsegueixen és una igualtat de relació. Col·laboren en allò que els paisos empobrits ja fan per canviar i transformar la seva societat. Em sembla molt interessant aquest punt, ja que s'actua en allò que aquestes persones ja han inciat col·laborant i oferint recursos i suport.
El treball que fa la Coordinadora, però, és sobretot de sensibilització, de difusió, de denúncia... i el seu treball el duen a terme de manera integral. Aquesta integritat s'enten perquè l'ajut o col·laboració no només és econòmic, ja que han comprovat que si només és així les coses no prosperen.

Sobre el seu treball podríem dir que treballen en 4 aspectes bàsics:
- la sensibilització: campanyes i accions, comunicació pel desenvolupament.
- la formació: cursos, jormanes de formació, etc.
- la recerca i la investigació
- la incidència política (és la que té més repercussió).

La impressió que vaig tenir va ser que el concepte de solidaritat que tenim la majoria de persones es confon amb la caritat. Crec que és molt important el treball que fan, ja que la seva col·laboració no només és econòmica sinó que és d'actuació, de sensibilització, i que va dirigida a aquells projectes que aquests països ja tenen iniciats.

Ja tornem a ser aquí

Després de tants dies amb el blog inactiu, torno a ser aquí començant un nou any i amb de continuar (tot i que per poc temps) compartint opinions amb vosaltres.

Primer de tot desitjar-vos un bon any nou a tots. Després volia parlar sobre la xerrada que ara ja fa una colla de dies l'Anna Farjas i la Rosa Marzo ens van fer.

Ambdues ens van presentar el llibre d'educació per a la ciutadania que havien creat i van compartir amb nosaltres algunes reflexions sobre aspectes positius i negatius sobre el procés d'engendració del seu treball.

Algunes de les dificultats amb les que es van trobar van ser les següents:
- no hi havia material anterior (per tant no podien fer servir referents).
- tenien poc temps (el tenir una data d'entrega per part de l'editorial els va fer haver d'anar bastant a la idea, més del que els hauria agradat...).
- currículum poc especificat.
- encavalcament d'alguns temes amb altres àrees (es repetien temes que es tractaven a altres àrees).
- decidir la forma de les unitats, els materials a utilitzar, les activitats a triar... (tenien clar que volien un llibre amè, proper al nen, fàcil d'utilitzar i per això van estar-hi donant moltes voltes fins a trobar la forma escollida).
- selecció dels continguts (van haver de triar molt bé els continguts ja que es trobaven amb 15 unitats i tansols dues hores per a treballar cada una).

Els aspectes positius que ens van destacar van ser aquests:

- sempre procuraven posar-se a la pell dels nens que farien servir els llibres (això les feia ser més realistes i les ajudava a estructurar-ho tot d'una manera senzilla, clara i sense perdre de vista el seu objectiu, que el llibre fos útil).
- el quadern d'anotacions (van incloure un quadern on els nens/es poden escriure reflexions, pensaments, etc. Això les motivava molt i a més a més era força innovador).
- no van caure en els estereotips (sobretot pel que fa referència a la diversitat cultural i familiar).
- utilitats diverses del llibre (el llibre es pot utilitzar a altres àrees com ara la de llengua per treballar aspectes d'expressió oral i escrita, a l'àrea de plàstica...).

Personalment, quan va acabar la xerrada, només tenia ganer d'anar a comprar el llibre. La veritat és que la seva experiència em va servir, sobretot, per veure que la feina de fer un llibre és complexa, que porta temps i dedicació, però també comporta agafar-se-la amb passió, ganes, estima per la feina que es fa...
Sovint critiquem amb facilitat els llibres de text, però, i com ja he comentat en altres ocasions, són pocs els que s'hi posen per canviar allò que no els agrada i oferir "productes" millorats.

Mal d'escola

Ahir vaig presentar, juntament amb la nostra companya Neus, el llibre Mal d'escola. Us deixo penjada la síntesi i explicació que en vaig fer. Crec, i realment ho sento, que tots hauríem de llegir-nos aquest llibre. Sobretot aquelles persones que creuen poc en el canvi, tant d'alumnes com dels mestres i també aquells que es dediquen a "embrutir" ( per què si, sense fer-hi res per canviar el que no els agrada)un ofici que molts estimem i vivim amb intensitat cada dia.

Mal d’escola de Daniel Pennac és un assaig que parteix d’allò experimentat en primera persona per així poder mostrar-nos (i francament crec que ho aconsegueix) la situació actual de l’ensenyament, en aquest cas de França, des d’una visió molt personal i sentida.

El llibre es divideix en cinc parts en les quals el pedagog es dedica a parlar dels conceptes i punts més rellevants. Aquests són:

• 1. L’abocador de Djibouti:Fent referències contínues al passat, en aquesta primera part, l’escriptor ens situa en la seva infantesa, en la seva història personal. Com vivia la seva “nul·litat” com estudiant des de casa seva. Explica com era la seva situació a l’escola i a casa. Ens explica de manera molt explícita quins problemes patia ell a l’escola pel fet de ser un “mal alumne” i com això el conduia a dur a terme actes incorrectes.
  

• 2. Arribar a ser: En aquesta segona part l’autor ens fa esmena a diverses experiències de trucades amb pares i mares i de com aquests mostren la seva preocupació pel mal camí que el seu fill està seguint i la necessitat de que algu els dongui un cop de mà, o a poder ser una solució. A partir d’aquí ens deixa veure la seva visió tan “obscura”que tenia del futur quan era un noiet. D’aquí extreiem que els alumnes venen amb uns problemes, però que no són només seus. Aquests venen des de casa.

• 3. Hi o el present d’encarnació:En aquest capítol podem veure com a través de fets puntuals i cotidianis, com ara comentaris dels alumnes, Daniel Pennach, en treia el suc suficient per portar als alumnes al seu terreny i poder conduir-los a l’aprenentatge, ja fos de la gramàtica o del que fos. És d’allò més interessant com de l’anàlisi del que un alumne diu, i a través de l’anàlisi gramatical de les seves paraules, en fa un anàlisi psicològic i personal de l’estat emocional del nen. A més a més també ens parla de la utilitat personal que donava a eines tradicionals com la memorització de textos, els dictats… Allò important és estar amb els alumnes, acompanyar-los en el seu camí. Que es sentin acompanyats.

• Alhora ens fa una descripció dels seus alumnes. Qui eren? Com eren? Què tenien d’especial? I també fa referència a aquells als quals no va poder “salvar”. Aquells als que després de molt intentar-ho no va poder ajudar a despertar el pensament màgic. Aquells als quals no va aconseguir fer-se adonar de que ells també comprenien. Per últim, fa una reflexió sobre el sistema educatiu i ens explica com, sovint la culpa del que passa als mals alumnes que tenim la tenen els seus anteriors mestres. Així doncs, enlloc de buscar solucions o eines de treball ens dedique, massa sovint, a buscar culpables.
• 
  4. Ho fas expressament: En aquesta part l’autor es dedica a fer-nos veure com els “mals” alumnes es senten. De com els fem sentir exclosos, culpables i sols. Sols davant dels seus fracassos. Sols davant la seva acceptada nul·litat. Aquest anàlisi del pronom “ho” a través de l’explicació gramatical fa veure i reflexionar sobre els diferents aspectes que influeixen en aquests judicis i sentiments.

• 5. Maximilien o el culpable ideal: En el cinquè capítol, trobem l’exemple d’un alumne que es pot considerar un culpable ideal. Noi de barri senzill, amb família problemàtica, amb problemes a l’escola, desinterés pels estudis… I de com un dia va tenir una topada amb ell. A partir d’aquí l’autor fa una reflexió sobre la precipitada conclusió que sovint treiem sobre el fracàs escolar, ja que tan sols necessitem un parell de casos, per a dir que el fracàs escolar és general i d’allò més greu.

• A més a més també ens fa una reflexió sobre la publicitat i la forta influència que aquesta exerceix sobre aquests jovenets que encara s’estan construint una personalitat, una imatge. Són joves manipulats per la societat, que tenen por de mostrar-se naturals, tal i com són, ja que això comporta una complexitat. Per últim tracta el tema de la joventut i de la gran quantitat de coses negatives que la societat veu en aquests alumnes i de la joventut en general. Diuen que la desvirtuen i la negativitzen. Joventut vista amb negativitat.

• 6. El significat d’estimar: En l’últim capítol, Pennach fa referència a un tema vital en el món de l’ensenyament i del qual, sovint, en costa parlar-ne: la necessitat d’estimar als alumnes. Un professor que estima la seva matèria, que la transmet amb passió, com si tot allò que explica fos el més sorpenent del món i ho acabés de descobrir, és un professor que es recorda per sempre. A més a més serà un professor que s’implicarà en el seu ofici i que per tant desprendrà confiança, ja que serà algu que ens ajudarà, que sabem que no ens fallarà, que ens acompanyarà i que mai parlarà o li passarà pel cap parlar-nos del futur tant dolent que ens espera com a mals alumnes.

• Parla del seu record sobre tres mestres i del que tenien en comú: que no es rendien mai. Professor que compartien les ganes de saber i que partien de la consideració.

• També ens fa referència a l’expressió recurrent d’alguns mestres quan es troben davant d’uns alumnes “complicats” i de com es justifiquen dient que ells no estan preparts perquè no han rebut formació per resoldre els problemes d’aquests nois i noies, ja que són problemes de la societat. El que hi ha darrere d’aquesta queixa, però és una demanda d’ajuda, de psicòlegs, pedagogs, assistents socials, etc per poder transmetre bé els coneixements.

Veure-jutjar- actuar

Grups d’acció catòlica

Ja fa dies que a classe vam parlar sobre l’esquema veure- jutjar-actuar referent als grups d’acció catòlica. Aquests grups van iniciar-se a la dècada dels anys quaranta per diversos motius. Un d’ells és que a través d’aquests grups, es trobà sentit a una nova manera de “fer església” i de “viure el cristianisme”, de mostrar la fe al carrer. Un altre motiu va ser la defensa per part de l’església contra el comunisme i l’expansió i difusió del protestantisme.

D’aquests grups en podem treure, deixant a part el sentit religiós, que es treballa en situacions reals, des de les situacions humanes. És a dir, es duen a terme una sèrie de treballs socials concrets, físics (o no) i reals, com ara la construcció d’escoles, la reparació de ponts, etc. Per tant, hi ha un resultat concret, una fita on es vol arribar i es treballa amb el problema i des d’aquest.

Per poder aconseguir aquesta fita, cal primer, però, fer-ne una detecció, un anàlisi, una reflexió per tal de poder veure què es pot fer per canviar la situació, de quins recursos es disposen, quines necessitats es tenen…

Després de tot això ve la part més important des del meu punt de vista, l’actuació. Sovint, quan parlem d’educació, política, valors o altres temes rellevants, les persones ( i tots ho fem), tendim a criticar, parlar sobre les injustícies, les coses que no ens agraden d’aquí i d’allà, però realment són poques les persones que van més enllà i passen a l’acció, ja sigui anant fins al lloc on hi ha el problema i fent la seva aportació per intentar canviar la situació o sigui duent a terme altres activitats o accions que contribueixen a que el canvi sigui possible.

Amb tot això, el que vull dir és que no ens hem de quedar amb trobar els culpables dels problemes, o si això i allò altre cada vegada està pitjor, o si el món no funciona bé… El que hem d’intentar és, des de les nostres possibilitats i partint de la realitat, és contribuir amb accions concretes a que les coses amb les que no estem d’acord o que des del nostre parer no funcionen o són injustes puguin canviar o hi hagi la possibilitat de canviar.

Per tant, referint-nos als valors, si parlem de solidaritat, de respecte, de tolerància i tots aquests valors universals que tenim i en els quals creiem, hem de fer possible que es duguin a terme. Com? A través de l’acció.

Educació per la ciutadania una hora a la setmana?

Fa uns dies vam tractar a classe el tema de l'educació per la ciutadania, els temes transversals, els valors, les normes cíviques i socials i se'm va plantejar la qüestió de si és realment necessari crear una assignatura per parlar i tractar aquests temes.

Sens dubte és essencial treballar aquests conceptes i continguts, però des del meu punt de vista el millor seria aprofitar les nombroses situacions que dia a dia vivim, que són reals, viscudes pels nens, que passen en un context comprensible per ells... i tractar-les en el moment en què ens sorgeix l'oportunitat.

A vegades es té la por de no cenyir-se a la programació, a sortir dels marges que ens venen establerts. Però aquesta por és fàcilment superable, i realment és així. Si sabem treure profit de totes aquestes ocasions que se'ns presenten i treure'n el suc pertinent, estarem encaminant-nos cap a una educació global amb sentit.

En canvi, si tan sols ens dediquem a treballar l'hora a la setmana que tenim per la matèria, el coneixment i profit que treuran els alumnes, i nosaltres mateixos, serà molt més difús, ja que si partim de l'experimentació i la vivència en primera persona l'assimilació serà molt més profunda.