He trobat aquest vídeos al Youtube. És força dur, però crec, que en termes generals té gran part de raó, ja que per molt que volguem o creiem que els Drets Humans siguin universals, cada dia, en diferents racons del món, i no cal que pensem en indrets molt llunyans, ens trobem amb imatges com les que apareixen al vídeo.
El vídeo, no és per ferir la sensibilitat de ningú, ni per crear sentiments de llàstima, sinó per destacar que realment els valors tenen un paper molt rellevant per poder canviar una mica aquest món. I com ja he dit altres vegades aquests valors s'han de veure reflectits en pràctiques i experiències reals per tal que puguin tenir l'efecte real i necessari.
L'altre dia a classe vam treballar a partir de la revista Bakeaz on podíem trobar un anàlisi del concepte dels drets humans i les seves característiques. Aquí us deixo el document íntegre en pdf on podem trobar una proposta dels principis didàctics i estratègies organitzatives per abordar el tema en qüestió des de l'escola. També podeu visitar la pàgina web on podem trobar altres publicacions relacionades.
Para que todas y todos podamos disfrutar de los derechos, la educación es llamada a jugar nuevamente un papel fundamental. En efecto, desde el mismo momento de la aprovación de la Declaración Universal ya se produce la respuesta educativa. Por un lado, porqué el derecho a la educación forma parte del propio articulado (articulo 26); por otro, porqué, como se recoge en el preámbulo, la implantación y profundización de los derechos humanos queda ligada a la intervención de la educación. En este sentido, ciertas posiciones, tanto de ayer como de hoy, vuelven a caer, interesada o ingenuamente, en el "utopismo pedagógico" de la primera ola de la educación para la paz que representa el movimiento de la Escuela Nueva (Jares, 1991:33-37). Aún reconociendo el papel fundamental de la educación, la vigencia de los derechos humanos se libra en otros espacios sociales, principalmente en los políticos, económicos y culturales, tal como la história nos ha enseñado. Ni la educación por si sola puede hacer que desaparezcan todos los males del planeta, ni tampoco debe dejarse utilizar por el uso perverso cada vez más frecuente entre la clase política que intenta trasladar a la educación todos aquellos problemas que tienen origen y resolución en otros ámbitos.
La reflexió que fa l'autor sobre l'excés de responsabilitats que sovint, i de manera incorrecta, es dipositen sobre l'escola em sembla del tot encertada. Això m'ha fet pensar en el que escrivia l'altre dia. Si realment la política i en general la societat delega tantes feines a l'escola, serà perquè realment veu que és una entitat on alguns d'aquests problemes es poden tractar amb un potencial i uns resultats positius, no?. Doncs, llavors, què són tots aquests comentaris amb els que ens trobem diariàment de tot allò que l'escola fa tant malament? I tot allò que fa bé? I a tot allò que s'ha d'enfrontar com si aquesta organització fos un Déu totpoderós capàs de solucionar les injusticies d'aquest món? Els problemes de la societat incumbeixen a tota persona que forma part de la societat, és a dir a tot ésser humà.
L'afirmació que fa l'autor sobreque l'escola, per si sola, no pot enfrontar-se i solucionar els problemes de la nostra societat és la frase que resumeix millor el meu pensament. Per mi, aquest és un dels conceptes claus per tal que una societat funcioni i els seus problemes es puguin "resoldre" o si més no suavitzar. La col·laboració de tots aquells agents que configuren la societat és la clau per a poder aconseguir canvis significatius i a llarg termini. Això però, porta intrínsicament valors com el compromís, la cooperació i el treball en equip, i sembla que molta gent no està disposada a adquirir o a portar a la pràctica aquests valors.
Per acabar, i com molt bé diu l'autor, els drets humans són universals, i això, des del meu punt de vista, a més a més d'indicar que són iguals per a tota persona, també significa que la seva preservació i la seva cura també s'ha de fer per part de tota la humanitat.
He trobat un article que crec que il·lustra molt bé el fet sobre el qual vaig escriure ahir. Aquest parla de temes tan rellevants com la confiança en els mestres, la cura de la seva formació, l’estabilitat del Sistema, la producció “casolana”, l’optimisme… Realment l’he trobat molt interessant. Us aconsello de veritat que el llegiu.
Aquí teniu l’enllaç de la pàgina d’on el vaig extreure.
Podeu trobar molts altres articles d’educació, és una pàgina on es recullen diferents notícies, articles, etc d’educació.
Gregorio Luri, llicenciat en ciències de l'educació i doctor en filosofia (Diari Avui, els reptes de l'educació (VIII))
Article / 30 d'octubre de 2008
"Sense confiança en el sistema no hi ha cap mesura que per si mateixa garanteixi la millora dels resultats acadèmics".
Les dades internacionals confirmen any rere any que hi ha una relació molt estreta entre la confiança que els països dipositen en l'escola i el rendiment que en treuen. En pedagogia la realitat tendeix a adaptar-se a l'estat d'ànim de la ciutadania com l'aigua al recipient que la conté: reafirma l'optimisme dels optimistes i el pessimisme dels pessimistes. N'hi ha prou a revisar la premsa dels diversos països europeus per comprovar com recull notícies escolarment estimulants allà on s'hi confia i notícies decebedores allà on se'n desconfia. La confiança, que és el capital social més important d'un país, és una condició indispensable per a la bona salut de l'escola. A Europa la realitat es mostra tan contundent en aquesta qüestió que, sense confiança en el sistema, no hi ha cap mesura que per si mateixa garanteixi la millora dels resultats acadèmics. Ni l'increment de la inversió, ni la reducció del nombre d'alumnes per classe, ni l'augment de sou dels professors, ni l'ampliació de les hores lectives, ni el control dels mestres, ni l'ampliació de l'autonomia dels centres garanteixen res. Cal dir-ho així de clar. Cada exemple que es pugui presentar a favor, es pot contrarestar immediatament amb un contraexemple.
Hem comprovat també que no hi ha cap mètode d'ensenyança que pels seus valors intrínsecs es mostri superior a tots els altres. Aquesta evidència pot ferir el narcisisme pedagògic d'alguns, però hauria de tenir, si més no, una gran virtut per a la majoria: ens hauria de permetre engegar una profunda neteja conceptual que eliminés dels nostres debats les propostes que, a més de no garantir res, s'acostumen a utilitzar com a projectils dialèctics. Si entenem que a Europa pocs països han millorat els seus resultats incrementant la seva despesa escolar, mentre que n'hi ha uns quants que els han empitjorat, ens estalviaríem esforços inútils i guanyaríem energies per dedicar-nos al que realment importa.
Malgrat les diferències, els països educativament capdavanters sustenten la seva confiança en l'educació en quatre pilars bàsics: l'autoritat de l'escola, la del mestre, la del contingut i la de l'administració educativa.
Estic parlant d'autoritat, que és el respecte que ens mereixen les persones i institucions competents i els continguts valuosos, no d'autoritarisme o d'arbitrarietat. Aquests països veuen l'escola com una institució insubstituïble per permetre al nen el pas de la família (on és tractat per ser qui és) a la societat civil (on serà tractat pel que sàpiga fer). Entenen que el mestre és la inversió més rendible del sistema i cuiden la seva formació, selecció i promoció, amb la consciència clara que la qualitat d'un sistema educatiu no pot ser superior a la dels seus mestres. S'estimen els continguts acadèmics com la garantia del progrés personal i social. Al seu torn, els mestres entenen que l'optimisme és el seu primer deure pedagògic i l'administració legisla amb consens, és a dir, amb voluntat d'estabilitat. En tots aquests països les normes recullen experiències pròpies que han demostrat la seva eficàcia, sense preocupar-se gaire d'importar l'èxit aliè.
En educació, el que es pot importar no ofereix garanties d'èxit i el que n'ofereix no es pot importar. S'ha de produir a casa. És el que passa amb la confiança en el valor del que és nostre. És imprescindible perquè l'escola pugui transmetre el nostre com un valor. Aquest és el primer pas del cercle virtuós que caracteritza l'èxit dels països capdavanters. És del tot imprescindible per guiar l'escola amb conviccions, sense deixar-se arrossegar per les modes del moment.
Des de fa dies hi ha una qüestió que em passeja pel cap. Hi he estat pensant detingudament i m’he adonat d’una cosa: La confiança en els mestres, les mestres, l’escola i, en general el nostre Sistema educatiu és gairebé nul•la. La relació d’aquesta amb els resultats dels alumnes i del Sistema en general està profundament lligada però sembla que no ens n’adonem. Sovint escolto comentaris negatius referents a la tasca docent. Ben segur que tots nosaltres haurem sentit, i fins i tot, alguns, dit frases com les següents:
-Com vols que vagi el meu nen amb els mestres que té?
- Però tu no has vist que cada vegada es baixa més el nivell educatiu? Això és pels mestres, que cada vegada treballen menys.
- Quin “xollo” això de fer de profe no? Cobrant cada mes una pasta, amb vacances per Nadal, 3 mesos a l’estiu, setmana santa… i total pel que han de fer.
- La culpa de tot plegat és del Sistema educatiu que promet molt i no fa res.
- Amb el que cobren els nens haurien d’estar molt preparats, en canvi, mira quan surten de l’escola, no saben ben res.
Aquestes són només algunes de les coses que els mestres hem de sentir gairebé cada dia. I jo dic, aquesta gent ha fet mai de mestre? S’ha preguntat alguna vegada per què alguns hem escollit aquesta feina? Els que exercim de mestre realment ho fem per vocació? S’han parat a pensar si realment enlloc de criticar tant, escupir sobre la nostra feina i queixar-se constantment confiessin una mica més en el nostre paper d’educadors? I si enlloc de buscar qui té la culpa de tot plegat ens centréssim més en buscar solucions?
Sobre les dues primeres preguntes només dir un parell de coses. Un no sap què significa SER mestre, i no dic FER de mestre, fins que es troba davant d’una classe amb uns alumnes que depenen, en part, d’ell per anar adquirint uns coneixements i uns comportaments. Des del moment que veus tots aquells ulls mirant-te, esperant que els guiis i els transportis al món de l’aprenentatge, confiant en tu com si d’un déu es tractés, saps si allò està fet per a tu o no. Si no sents unes ganes boges per preparar activitats, per garantir-los experiències enriquidores, per pensar com pots explicar això o allò altre perquè tots ho puguin entrendre i passar-s’ho bé, i totes les coses que sentim els MESTRES val més que canviis de feina.
Per això em dol molt sentir comentaris de totes bandes com els anteriors adreçats al món del professorat en general. N’hi ha alguns que ens dediquem a això perquè és la nostra vocació. Com ja he dit des del moment que trepitges una classe, que portes a terme una activitat que has preparat amb cura, deteniment i molta estima te n’adones si aquest món és per tu o no.
Aquests comentaris també van pels mestres que sovint donen la culpa de tot plegat a l’etapa anterior, per exemple, els professors de Batxillerat culpen als d’ESO, els d’ESO diuen que no saben pas què han estat fent durant la primària, el professorat de primària culpa als d’infantil, aquests al sistema educatiu….
Per acabar, i si treiéssim el prefix DES- a la paraula DESCONFIAR? En queda una paraula meravellosa carregada de positivisme, motivació i èxit: Sabeu de què parlo?... Exacte! La CONFIANÇA.
He trobat aquest article en un diari digital. Em va semblar d'allò més interessant i volia compartir-lo amb vosaltres. Crec que tots ens hem plantejat alguna vegada si realment el nivell econòmic influeix de manera tan dràstica en els resultats dels alumnes. Des del meu punt de vista pot semblar usual que sigui així, ja que els alumnes amb nivell socioeconòmic més elevat té moltes més facilitats per accedir als aprenentatges i als contextos que els propicien o els afavoreixen. Un altre dia continuaré indagant sobre el tema, ja que crec que és una qüestió molt important.
Us deixo un enllaç on podeu trobar informació sobre aquest estudi.
Els nens pobres fracassen més a l’escola que els rics
El sistema no corregeix les desigualtats socials de les famílies. La meitat dels de classe baixa de Catalunya són «analfabets en matemàtiques».
Marta Rodríguez. 09.11.2005
Digues de quina família provens i et diré com et van els estudis. Aquesta és la conclusió que s’extreu d’un estudi de la Fundació Bofill que alerta que a major estatus social, econòmic i cultural dels pares, millor és el rendiment educatiu dels fills de 15 anys. I a la inversa, dels nuclis més desafavorits surten els nois amb pitjors notes, independentment de l’escola i la seva titularitat.
El cas és paradigmàtic a matemàtiques. La meitat dels nens de famílies de classe baixa presenten nivells baixíssims –el director de l’informe, Ferran Ferrer, els va qualificar «d’analfabets»–, mentre que a les classes altes és del 13%. Patrons similars es donen a ciència, resolució de problemes o a la comprensió lectora.
Sense expectatives
Les desigualtats en el rendiment escolar evidencien, segons Ferrer, que el sistema educatiu és incapaç d’oferir les mateixes oportunitats, i per tant, perpetua les diferències per raons d’origen i frenen les expectatives de futur dels més desafavorits. Malgrat tot, si es compara amb altres països de l’entorn, l’escola corregeix lleugerament les desigualtats individuals dels alumnes i compensa l’impacte dels factors sòcioeconòmics. Així, si s’analitzen el conjunt de centres s’adverteix que les diferències entre classes socials es mantenen però menys.
La situació es repeteix en escoles públiques com privades, tot i que en les primeres és més evident perquè és on es concentren els alumnes amb famílies de baixa renda i nivell formatiu.
Les diferències amb els foranis
Catalunya té el dubtós honor d’encapçalar el rànquing –amb el permís de Bèlgica– on hi ha més diferències entre el nivell educatiu dels nois autòctons respecte dels immigrats. L’informe també revela que són els alumnes catalanoparlants els que treuen millor nota, perquè les seves famílies estan millor situades. Ferran Ferrer es va mostrar amoïnat per les diferències entre nois i noies. Ells les superen en mates i elles, en comprensió lectora.
Ja sé que fa dies que va passar el dia del docent, però abans que passi més temps vull publicar la resposta que m'agradaria que el senyor president llegís. Aquí la teniu:
Parlar del paper que fem els mestres per aconseguir una educació de qualitat sense especificar ni matitzar em sembla, si m’ho permet, bastant irònic.
Ens parla de progrés i avenços i de solucionar, entre tots (només faltaria!), les carències d’aquest sistema. La meva pregunta és si realment vostè coneix aquestes mancances, ja que em dóna la impresió, i crec que no sóc l’únic, de que no n’està gaire assabentat. Sembla que el Palau de la Moncloa està en una montanya molt i molt alta més enllà dels núvols on tots aquests problemes no es perceben. Per això, ni esmentaré unes quantes: l’absentisme escolar, el baix nivell en moltes assignatures com ara la llengua, la violència entre alumnes i amb el professorat, les baixes per depresió i d’altres patologies del professorat (sobretot a Secundària), els canvis continus i repentins en el sistema educatiu que produeixen desconcert a causa de la ràpida aplicació sense la prèvia formació del professorat i els equips directius…
Aquests, són només alguns dels problemes que existeixen avui dia, i, si per vostè l’educació de qualitat es pot equiparar a la manca d’analfabetisme, ja ens podem calçar bé. Per suposat que hi ha hagut avenços, això no li negaré pas, però crec que les millores no s’aconsegueixen amb mil canvis, pactes i demés que no porten enlloc. No s’ha plantejat mai escoltar les necessitats reals del professorat? Ha parlat mai amb algun professional de l’educació en actiu? Jo només li llanço les preguntes, però crec que sense dir ni ase ni bèstia sabria endevinar les expressions que sortirien de la seva boca.
A més a més, parla de Pacte Educatiu. Pacte amb qui? Per quan? Vol dir que aquesta no serà una proposta més buida de realisme com moltes altres? Diu que aspira a l’excelència. Vol dir que cal ser tan agoserat? No s’ha plantejat mai ser menys ambiciós i tocar més de peus a terra pensant en petits canvis i solucions que realment es puguin dur a terme i que portin a complir els objectius d’aquests?
Penso que les coses anirien molt millor si enlloc d’emplenar-se la boca amb expressions com "que comptem a una de les generacions més ben preparades de la història d’Espanya", es passegés de tant en tant pels claustres i reunions de professors per saber què és el que realment passa. I permetim dir-li que, des del meu punt de vista, la solució no es troba en invertir el doble o el triple en educació, sinó en invertir bé.
Per últim comentar-li que aquesta carta, en general, em produeix una sensació estranya. Em fa sentir com si pensés que sóm imbècils. Realment creu que ens empassarem tot el que ens diu? Es pensa que les paraules maques canvien les coses? No senyor, les coses no funcionen així. I li repeteixo que si vol una educació de qualitat primer sigui una mica més modest, que baixi de l’alta muntanya on es troba el seu palau i no aspiri a coses impossibles com la “perfecció”.
He trobat aquest video pel YOUTUBE. M'ha semblat molt clar i crec que queda totalment evidenciat que els valors es concreten en accions. En el video el pare del nen en cap moment li parla de valors, però només amb les accions i les paraules n'hi ha prou i de sobres. Fixeu-vos en el final.
Per veure el video només heu de clicar sobre el títol del missatge.
Quin valors dirieu que li transmet el pare a el seu piccolo? Diré el primer (des del meu punt de vista) i us convido a seguir la llista:
Ahir al vespre, mentre feiem el toc amb uns amics de l'esplai en el qual faig de monitor, vam estar discutint un aspecte que em va fer pensar en l'assignatura. Espero haver pogut plasmar en aquest escrit totes les idees que em van passar pel cap de manera prou clara i que em pogueu entendre.
Aquest any, hem fe una sèrie de canvis organitzatius a l'entitat en motiu del canvi de presidència i de la junta en general, i això ens ha dut a fer una sèrie de reflexions estretament relacionades amb els valors i l'educació.
Una d'aquestes reflexions era que creiem que les noves generacions de monitors de l'entitat no tenien un referents clars, cosa que nosaltres considerem bàsica. Tota persona ha de tenir algú en el qual poder-se veure reflectit, algú per prendre com a patró. D'axiò en diem model.
Arrel d'això també vam parlar de que alguns dels valors pels quals nosaltres com a monitors ens regim, s'havien difuminat o senzillament no veiem clar que s'en tingués un significat complert. M'estic referint al voluntariat. Per nosaltres no vol dir només trebalar sense cobrar. Significa fer un treball per la societat, per la nostra ciutat, sense rebre res més a canvi, només la satisfacció per les coses ben fetes. Implica també sacrifici, elecció, implicació, prioritzar unes coses per sobre les altres, treball en equip... Per això hem decidir fer un seguit d'activitats, dinàmiques, vivències, on es puguin experimentar i viure aquests valors.
Finalment, vam parlar sobre el sentit de la nostra tasca. Hi ha algunes persones de les quals segur que mai haurem sentit sortir de la seva boca la paraula educació. O si, ho haurem sentit, però només en sentit despectiu i criticant com de malament es fan les coses. Ha de quedar clar que el que fem a les aules, als esplais, als casals, als centres oberts... és EDUCAR. Si em permeteu seré una mica agoserat i intentaré definir en poques paraules què és per mi aquest concepte. Educarno només és adquirir coneixements i saber-los aplicar i utilitzar quan toca, sinó que és adquirir unes capacitats, crèixer emocionalment, crèixer com a persona, anar adquirint consciència d'allò que per nosaltres és o no és important, és a dir, allò al que li donem valor. Valor és importància, és allò que estimem, respectem i volem preservar.
Però perquè tot això no quedi en paraules boniques però buides, he de concretar aquests valors en accions, comportaments i actituds concretes, ja que aquests no es poden transmetre de la mateixa manera que els coneixements. Els valors s'han de viure, experimentar i a més a més s'han de comunicar.
Avui dia sentim sovint l'expressió "crisi de valors". En realitat el que està en crisi no són els valors, sinó que allò que es diu que es defensa o es creu, no es veu realitzat en res concret.
Per això des del meu punt de vista, hem d'assegurar experiències significatives als infants, joves i adolescents, per a poder aconseguir persones educades integralment.
Per acabar, com a conclusió, vull dir que la nostra feina, ja sigui de mestre, educador, monitor, pedagog... és desvetllar i potenciar una sèrie de valors i ajudar a organitzar-los segons una escala pròpia i personal de prioritats.
Bé, ja sóc aquí inaugurant el blog amb un article de Rosa Cañadell (professora de secundària i portaveu d'USTEC- STeS).
M'ha semblat molt encertada la reflexió que fa sobre la recuperació del compromís de l'educació en valors i no només donar importància, fomentar i treballar les competències dels alumnes.
Espero que el trobeu interessant.L'article l'he extret d'un diari digital. Us escric l'enllaç:
http://www.eldebat.cat/
Els valors a l’educació
Cada cop que surten els famosos informes PISA, i els nostres alumnes no estan a l’alçada europea, tothom es posa les mans al cap i es torna a parlar de la poca qualitat de l’educació al nostre país. En canvi, quan surten notícies sobre els valors del nostre alumnat, no sembla que a ningú això li preocupi el més mínim.
Pensem, realment, que l’educació ha de servir només per avançar en el rànquing dels PISA? Creiem que l’objectiu de l’educació és només millorar l’economia del país? No ens estem oblidant de qüestions més fonamentals?
Els resultats de l’última enquesta del CEMIRA (Centre d’Estudis sobre Migracions i Racisme) de la Universitat Complutense, assenyalen que un 39.1 % dels adolescents expulsaria els àrabs, un 27,4 % expulsaria els gitanos, un 24,7 % expulsaria els llatinoamericans i un 23,0 % expulsaria els asiàtics. Si bé aquests resultats són lleugerament inferiors als del 2002, són molt superiors als dels anys anteriors.
D’altra banda, un altre estudi elaborat per sis universitats públiques (entre les quals hi ha la de Barcelona), ens diu que un 65 % dels universitaris/es consultats coneix o ha sofert algun tipus de violència de gènere, i més del 25 % no creu que “fer observacions desagradables sobre l’aparença física” estigui relacionat amb la violència de gènere.
Tenim, doncs, un problema, tan o més greu que el que ens revela l’Informe PISA. És molt important no perdre el nord i no abandonar un dels objectius importants de l’escola: fer ciutadans i ciutadanes amb valors democràtics, persones crítiques davant les desigualtats i les injustícies, persones respectuoses amb les diferències culturals, persones que creguin i practiquin la igualtat de gènere, persones que sàpiguen resoldre els seus conflictes sense violència.
L’educació no pot estar només al servei de les empreses i l’economia. L’educació ha de servir també per millorar la societat, per fer possible unes relacions harmòniques entre les persones que conviuen en un mateix espai, per donar eines als nois i noies per entendre el món i transformar-lo. No podem abdicar d’aquesta funció que també ha de fer l’escola. I, sobretot, en un moment com l’actual, en què la crisi econòmica afectarà d’una manera més terrible els més desafavorits –joves, dones, immigrants,- cal que ajudem a contrarestar-ne els efectes negatius i, almenys, salvar els valors, ja que no podem salvar l’economia.
Cal renovar el compromís de l’educació en els valors i no només en les competències bàsiques. Cal recuperar la seva funció ideològica. En aquest moments, les escoles i els instituts són els àmbits de socialització més importants que té la nostra societat. Cal posar els recursos que facin possible que aquesta socialització dels nostres infants i joves sigui el més ètica i el més compromesa possible. Cal valorar el paper que fa l’escola, no només pels seus resultats acadèmics, sinó també per la seva tasca socialitzadora.
.jpg)