He trobat un article que crec que il·lustra molt bé el fet sobre el qual vaig escriure ahir. Aquest parla de temes tan rellevants com la confiança en els mestres, la cura de la seva formació, l’estabilitat del Sistema, la producció “casolana”, l’optimisme… Realment l’he trobat molt interessant. Us aconsello de veritat que el llegiu.
Aquí teniu l’enllaç de la pàgina d’on el vaig extreure.
Podeu trobar molts altres articles d’educació, és una pàgina on es recullen diferents notícies, articles, etc d’educació.
Per accedir-hi clica aquí.
La confiança en nosaltres
Gregorio Luri, llicenciat en ciències de l'educació i doctor en filosofia (Diari Avui, els reptes de l'educació (VIII))
Article / 30 d'octubre de 2008
"Sense confiança en el sistema no hi ha cap mesura que per si mateixa garanteixi la millora dels resultats acadèmics".
Les dades internacionals confirmen any rere any que hi ha una relació molt estreta entre la confiança que els països dipositen en l'escola i el rendiment que en treuen. En pedagogia la realitat tendeix a adaptar-se a l'estat d'ànim de la ciutadania com l'aigua al recipient que la conté: reafirma l'optimisme dels optimistes i el pessimisme dels pessimistes. N'hi ha prou a revisar la premsa dels diversos països europeus per comprovar com recull notícies escolarment estimulants allà on s'hi confia i notícies decebedores allà on se'n desconfia. La confiança, que és el capital social més important d'un país, és una condició indispensable per a la bona salut de l'escola. A Europa la realitat es mostra tan contundent en aquesta qüestió que, sense confiança en el sistema, no hi ha cap mesura que per si mateixa garanteixi la millora dels resultats acadèmics. Ni l'increment de la inversió, ni la reducció del nombre d'alumnes per classe, ni l'augment de sou dels professors, ni l'ampliació de les hores lectives, ni el control dels mestres, ni l'ampliació de l'autonomia dels centres garanteixen res. Cal dir-ho així de clar. Cada exemple que es pugui presentar a favor, es pot contrarestar immediatament amb un contraexemple.
Hem comprovat també que no hi ha cap mètode d'ensenyança que pels seus valors intrínsecs es mostri superior a tots els altres. Aquesta evidència pot ferir el narcisisme pedagògic d'alguns, però hauria de tenir, si més no, una gran virtut per a la majoria: ens hauria de permetre engegar una profunda neteja conceptual que eliminés dels nostres debats les propostes que, a més de no garantir res, s'acostumen a utilitzar com a projectils dialèctics. Si entenem que a Europa pocs països han millorat els seus resultats incrementant la seva despesa escolar, mentre que n'hi ha uns quants que els han empitjorat, ens estalviaríem esforços inútils i guanyaríem energies per dedicar-nos al que realment importa.
Malgrat les diferències, els països educativament capdavanters sustenten la seva confiança en l'educació en quatre pilars bàsics: l'autoritat de l'escola, la del mestre, la del contingut i la de l'administració educativa.
Estic parlant d'autoritat, que és el respecte que ens mereixen les persones i institucions competents i els continguts valuosos, no d'autoritarisme o d'arbitrarietat. Aquests països veuen l'escola com una institució insubstituïble per permetre al nen el pas de la família (on és tractat per ser qui és) a la societat civil (on serà tractat pel que sàpiga fer). Entenen que el mestre és la inversió més rendible del sistema i cuiden la seva formació, selecció i promoció, amb la consciència clara que la qualitat d'un sistema educatiu no pot ser superior a la dels seus mestres. S'estimen els continguts acadèmics com la garantia del progrés personal i social. Al seu torn, els mestres entenen que l'optimisme és el seu primer deure pedagògic i l'administració legisla amb consens, és a dir, amb voluntat d'estabilitat. En tots aquests països les normes recullen experiències pròpies que han demostrat la seva eficàcia, sense preocupar-se gaire d'importar l'èxit aliè.
En educació, el que es pot importar no ofereix garanties d'èxit i el que n'ofereix no es pot importar. S'ha de produir a casa. És el que passa amb la confiança en el valor del que és nostre. És imprescindible perquè l'escola pugui transmetre el nostre com un valor. Aquest és el primer pas del cercle virtuós que caracteritza l'èxit dels països capdavanters. És del tot imprescindible per guiar l'escola amb conviccions, sense deixar-se arrossegar per les modes del moment.
Aquí teniu l’enllaç de la pàgina d’on el vaig extreure.
Podeu trobar molts altres articles d’educació, és una pàgina on es recullen diferents notícies, articles, etc d’educació.
Per accedir-hi clica aquí.
La confiança en nosaltres
Gregorio Luri, llicenciat en ciències de l'educació i doctor en filosofia (Diari Avui, els reptes de l'educació (VIII))
Article / 30 d'octubre de 2008
"Sense confiança en el sistema no hi ha cap mesura que per si mateixa garanteixi la millora dels resultats acadèmics".
Les dades internacionals confirmen any rere any que hi ha una relació molt estreta entre la confiança que els països dipositen en l'escola i el rendiment que en treuen. En pedagogia la realitat tendeix a adaptar-se a l'estat d'ànim de la ciutadania com l'aigua al recipient que la conté: reafirma l'optimisme dels optimistes i el pessimisme dels pessimistes. N'hi ha prou a revisar la premsa dels diversos països europeus per comprovar com recull notícies escolarment estimulants allà on s'hi confia i notícies decebedores allà on se'n desconfia. La confiança, que és el capital social més important d'un país, és una condició indispensable per a la bona salut de l'escola. A Europa la realitat es mostra tan contundent en aquesta qüestió que, sense confiança en el sistema, no hi ha cap mesura que per si mateixa garanteixi la millora dels resultats acadèmics. Ni l'increment de la inversió, ni la reducció del nombre d'alumnes per classe, ni l'augment de sou dels professors, ni l'ampliació de les hores lectives, ni el control dels mestres, ni l'ampliació de l'autonomia dels centres garanteixen res. Cal dir-ho així de clar. Cada exemple que es pugui presentar a favor, es pot contrarestar immediatament amb un contraexemple.
Hem comprovat també que no hi ha cap mètode d'ensenyança que pels seus valors intrínsecs es mostri superior a tots els altres. Aquesta evidència pot ferir el narcisisme pedagògic d'alguns, però hauria de tenir, si més no, una gran virtut per a la majoria: ens hauria de permetre engegar una profunda neteja conceptual que eliminés dels nostres debats les propostes que, a més de no garantir res, s'acostumen a utilitzar com a projectils dialèctics. Si entenem que a Europa pocs països han millorat els seus resultats incrementant la seva despesa escolar, mentre que n'hi ha uns quants que els han empitjorat, ens estalviaríem esforços inútils i guanyaríem energies per dedicar-nos al que realment importa.
Malgrat les diferències, els països educativament capdavanters sustenten la seva confiança en l'educació en quatre pilars bàsics: l'autoritat de l'escola, la del mestre, la del contingut i la de l'administració educativa.
Estic parlant d'autoritat, que és el respecte que ens mereixen les persones i institucions competents i els continguts valuosos, no d'autoritarisme o d'arbitrarietat. Aquests països veuen l'escola com una institució insubstituïble per permetre al nen el pas de la família (on és tractat per ser qui és) a la societat civil (on serà tractat pel que sàpiga fer). Entenen que el mestre és la inversió més rendible del sistema i cuiden la seva formació, selecció i promoció, amb la consciència clara que la qualitat d'un sistema educatiu no pot ser superior a la dels seus mestres. S'estimen els continguts acadèmics com la garantia del progrés personal i social. Al seu torn, els mestres entenen que l'optimisme és el seu primer deure pedagògic i l'administració legisla amb consens, és a dir, amb voluntat d'estabilitat. En tots aquests països les normes recullen experiències pròpies que han demostrat la seva eficàcia, sense preocupar-se gaire d'importar l'èxit aliè.
En educació, el que es pot importar no ofereix garanties d'èxit i el que n'ofereix no es pot importar. S'ha de produir a casa. És el que passa amb la confiança en el valor del que és nostre. És imprescindible perquè l'escola pugui transmetre el nostre com un valor. Aquest és el primer pas del cercle virtuós que caracteritza l'èxit dels països capdavanters. És del tot imprescindible per guiar l'escola amb conviccions, sense deixar-se arrossegar per les modes del moment.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada