I si…?

Des de fa dies hi ha una qüestió que em passeja pel cap. Hi he estat pensant detingudament i m’he adonat d’una cosa: La confiança en els mestres, les mestres, l’escola i, en general el nostre Sistema educatiu és gairebé nul•la. La relació d’aquesta amb els resultats dels alumnes i del Sistema en general està profundament lligada però sembla que no ens n’adonem.
Sovint escolto comentaris negatius referents a la tasca docent. Ben segur que tots nosaltres haurem sentit, i fins i tot, alguns, dit frases com les següents:

- Com vols que vagi el meu nen amb els mestres que té?

- Però tu no has vist que cada vegada es baixa més el nivell educatiu? Això és pels mestres, que cada vegada treballen menys.

- Quin “xollo” això de fer de profe no? Cobrant cada mes una pasta, amb vacances per Nadal, 3 mesos a l’estiu, setmana santa… i total pel que han de fer.

- La culpa de tot plegat és del Sistema educatiu que promet molt i no fa res.

- Amb el que cobren els nens haurien d’estar molt preparats, en canvi, mira quan surten de l’escola, no saben ben res.

Aquestes són només algunes de les coses que els mestres hem de sentir gairebé cada dia. I jo dic, aquesta gent ha fet mai de mestre? S’ha preguntat alguna vegada per què alguns hem escollit aquesta feina? Els que exercim de mestre realment ho fem per vocació? S’han parat a pensar si realment enlloc de criticar tant, escupir sobre la nostra feina i queixar-se constantment confiessin una mica més en el nostre paper d’educadors? I si enlloc de buscar qui té la culpa de tot plegat ens centréssim més en buscar solucions?

Sobre les dues primeres preguntes només dir un parell de coses. Un no sap què significa SER mestre, i no dic FER de mestre, fins que es troba davant d’una classe amb uns alumnes que depenen, en part, d’ell per anar adquirint uns coneixements i uns comportaments. Des del moment que veus tots aquells ulls mirant-te, esperant que els guiis i els transportis al món de l’aprenentatge, confiant en tu com si d’un déu es tractés, saps si allò està fet per a tu o no. Si no sents unes ganes boges per preparar activitats, per garantir-los experiències enriquidores, per pensar com pots explicar això o allò altre perquè tots ho puguin entrendre i passar-s’ho bé, i totes les coses que sentim els MESTRES val més que canviis de feina.

Per això em dol molt sentir comentaris de totes bandes com els anteriors adreçats al món del professorat en general. N’hi ha alguns que ens dediquem a això perquè és la nostra vocació. Com ja he dit des del moment que trepitges una classe, que portes a terme una activitat que has preparat amb cura, deteniment i molta estima te n’adones si aquest món és per tu o no.

Aquests comentaris també van pels mestres que sovint donen la culpa de tot plegat a l’etapa anterior, per exemple, els professors de Batxillerat culpen als d’ESO, els d’ESO diuen que no saben pas què han estat fent durant la primària, el professorat de primària culpa als d’infantil, aquests al sistema educatiu….

Per acabar, i si treiéssim el prefix DES- a la paraula DESCONFIAR? En queda una paraula meravellosa carregada de positivisme, motivació i èxit: Sabeu de què parlo?... Exacte! La CONFIANÇA.