Mal d'escola

Ahir vaig presentar, juntament amb la nostra companya Neus, el llibre Mal d'escola. Us deixo penjada la síntesi i explicació que en vaig fer. Crec, i realment ho sento, que tots hauríem de llegir-nos aquest llibre. Sobretot aquelles persones que creuen poc en el canvi, tant d'alumnes com dels mestres i també aquells que es dediquen a "embrutir" ( per què si, sense fer-hi res per canviar el que no els agrada)un ofici que molts estimem i vivim amb intensitat cada dia.

Mal d’escola de Daniel Pennac és un assaig que parteix d’allò experimentat en primera persona per així poder mostrar-nos (i francament crec que ho aconsegueix) la situació actual de l’ensenyament, en aquest cas de França, des d’una visió molt personal i sentida.

El llibre es divideix en cinc parts en les quals el pedagog es dedica a parlar dels conceptes i punts més rellevants. Aquests són:

• 1. L’abocador de Djibouti:Fent referències contínues al passat, en aquesta primera part, l’escriptor ens situa en la seva infantesa, en la seva història personal. Com vivia la seva “nul·litat” com estudiant des de casa seva. Explica com era la seva situació a l’escola i a casa. Ens explica de manera molt explícita quins problemes patia ell a l’escola pel fet de ser un “mal alumne” i com això el conduia a dur a terme actes incorrectes.
  

• 2. Arribar a ser: En aquesta segona part l’autor ens fa esmena a diverses experiències de trucades amb pares i mares i de com aquests mostren la seva preocupació pel mal camí que el seu fill està seguint i la necessitat de que algu els dongui un cop de mà, o a poder ser una solució. A partir d’aquí ens deixa veure la seva visió tan “obscura”que tenia del futur quan era un noiet. D’aquí extreiem que els alumnes venen amb uns problemes, però que no són només seus. Aquests venen des de casa.

• 3. Hi o el present d’encarnació:En aquest capítol podem veure com a través de fets puntuals i cotidianis, com ara comentaris dels alumnes, Daniel Pennach, en treia el suc suficient per portar als alumnes al seu terreny i poder conduir-los a l’aprenentatge, ja fos de la gramàtica o del que fos. És d’allò més interessant com de l’anàlisi del que un alumne diu, i a través de l’anàlisi gramatical de les seves paraules, en fa un anàlisi psicològic i personal de l’estat emocional del nen. A més a més també ens parla de la utilitat personal que donava a eines tradicionals com la memorització de textos, els dictats… Allò important és estar amb els alumnes, acompanyar-los en el seu camí. Que es sentin acompanyats.

• Alhora ens fa una descripció dels seus alumnes. Qui eren? Com eren? Què tenien d’especial? I també fa referència a aquells als quals no va poder “salvar”. Aquells als que després de molt intentar-ho no va poder ajudar a despertar el pensament màgic. Aquells als quals no va aconseguir fer-se adonar de que ells també comprenien. Per últim, fa una reflexió sobre el sistema educatiu i ens explica com, sovint la culpa del que passa als mals alumnes que tenim la tenen els seus anteriors mestres. Així doncs, enlloc de buscar solucions o eines de treball ens dedique, massa sovint, a buscar culpables.
• 
  4. Ho fas expressament: En aquesta part l’autor es dedica a fer-nos veure com els “mals” alumnes es senten. De com els fem sentir exclosos, culpables i sols. Sols davant dels seus fracassos. Sols davant la seva acceptada nul·litat. Aquest anàlisi del pronom “ho” a través de l’explicació gramatical fa veure i reflexionar sobre els diferents aspectes que influeixen en aquests judicis i sentiments.

• 5. Maximilien o el culpable ideal: En el cinquè capítol, trobem l’exemple d’un alumne que es pot considerar un culpable ideal. Noi de barri senzill, amb família problemàtica, amb problemes a l’escola, desinterés pels estudis… I de com un dia va tenir una topada amb ell. A partir d’aquí l’autor fa una reflexió sobre la precipitada conclusió que sovint treiem sobre el fracàs escolar, ja que tan sols necessitem un parell de casos, per a dir que el fracàs escolar és general i d’allò més greu.

• A més a més també ens fa una reflexió sobre la publicitat i la forta influència que aquesta exerceix sobre aquests jovenets que encara s’estan construint una personalitat, una imatge. Són joves manipulats per la societat, que tenen por de mostrar-se naturals, tal i com són, ja que això comporta una complexitat. Per últim tracta el tema de la joventut i de la gran quantitat de coses negatives que la societat veu en aquests alumnes i de la joventut en general. Diuen que la desvirtuen i la negativitzen. Joventut vista amb negativitat.

• 6. El significat d’estimar: En l’últim capítol, Pennach fa referència a un tema vital en el món de l’ensenyament i del qual, sovint, en costa parlar-ne: la necessitat d’estimar als alumnes. Un professor que estima la seva matèria, que la transmet amb passió, com si tot allò que explica fos el més sorpenent del món i ho acabés de descobrir, és un professor que es recorda per sempre. A més a més serà un professor que s’implicarà en el seu ofici i que per tant desprendrà confiança, ja que serà algu que ens ajudarà, que sabem que no ens fallarà, que ens acompanyarà i que mai parlarà o li passarà pel cap parlar-nos del futur tant dolent que ens espera com a mals alumnes.

• Parla del seu record sobre tres mestres i del que tenien en comú: que no es rendien mai. Professor que compartien les ganes de saber i que partien de la consideració.

• També ens fa referència a l’expressió recurrent d’alguns mestres quan es troben davant d’uns alumnes “complicats” i de com es justifiquen dient que ells no estan preparts perquè no han rebut formació per resoldre els problemes d’aquests nois i noies, ja que són problemes de la societat. El que hi ha darrere d’aquesta queixa, però és una demanda d’ajuda, de psicòlegs, pedagogs, assistents socials, etc per poder transmetre bé els coneixements.

Veure-jutjar- actuar

Grups d’acció catòlica

Ja fa dies que a classe vam parlar sobre l’esquema veure- jutjar-actuar referent als grups d’acció catòlica. Aquests grups van iniciar-se a la dècada dels anys quaranta per diversos motius. Un d’ells és que a través d’aquests grups, es trobà sentit a una nova manera de “fer església” i de “viure el cristianisme”, de mostrar la fe al carrer. Un altre motiu va ser la defensa per part de l’església contra el comunisme i l’expansió i difusió del protestantisme.

D’aquests grups en podem treure, deixant a part el sentit religiós, que es treballa en situacions reals, des de les situacions humanes. És a dir, es duen a terme una sèrie de treballs socials concrets, físics (o no) i reals, com ara la construcció d’escoles, la reparació de ponts, etc. Per tant, hi ha un resultat concret, una fita on es vol arribar i es treballa amb el problema i des d’aquest.

Per poder aconseguir aquesta fita, cal primer, però, fer-ne una detecció, un anàlisi, una reflexió per tal de poder veure què es pot fer per canviar la situació, de quins recursos es disposen, quines necessitats es tenen…

Després de tot això ve la part més important des del meu punt de vista, l’actuació. Sovint, quan parlem d’educació, política, valors o altres temes rellevants, les persones ( i tots ho fem), tendim a criticar, parlar sobre les injustícies, les coses que no ens agraden d’aquí i d’allà, però realment són poques les persones que van més enllà i passen a l’acció, ja sigui anant fins al lloc on hi ha el problema i fent la seva aportació per intentar canviar la situació o sigui duent a terme altres activitats o accions que contribueixen a que el canvi sigui possible.

Amb tot això, el que vull dir és que no ens hem de quedar amb trobar els culpables dels problemes, o si això i allò altre cada vegada està pitjor, o si el món no funciona bé… El que hem d’intentar és, des de les nostres possibilitats i partint de la realitat, és contribuir amb accions concretes a que les coses amb les que no estem d’acord o que des del nostre parer no funcionen o són injustes puguin canviar o hi hagi la possibilitat de canviar.

Per tant, referint-nos als valors, si parlem de solidaritat, de respecte, de tolerància i tots aquests valors universals que tenim i en els quals creiem, hem de fer possible que es duguin a terme. Com? A través de l’acció.

Educació per la ciutadania una hora a la setmana?

Fa uns dies vam tractar a classe el tema de l'educació per la ciutadania, els temes transversals, els valors, les normes cíviques i socials i se'm va plantejar la qüestió de si és realment necessari crear una assignatura per parlar i tractar aquests temes.

Sens dubte és essencial treballar aquests conceptes i continguts, però des del meu punt de vista el millor seria aprofitar les nombroses situacions que dia a dia vivim, que són reals, viscudes pels nens, que passen en un context comprensible per ells... i tractar-les en el moment en què ens sorgeix l'oportunitat.

A vegades es té la por de no cenyir-se a la programació, a sortir dels marges que ens venen establerts. Però aquesta por és fàcilment superable, i realment és així. Si sabem treure profit de totes aquestes ocasions que se'ns presenten i treure'n el suc pertinent, estarem encaminant-nos cap a una educació global amb sentit.

En canvi, si tan sols ens dediquem a treballar l'hora a la setmana que tenim per la matèria, el coneixment i profit que treuran els alumnes, i nosaltres mateixos, serà molt més difús, ja que si partim de l'experimentació i la vivència en primera persona l'assimilació serà molt més profunda.

L'agenda Llatinoamericana 2010

Ja feia uns dies que volia publicar informació sobre l'Agenda Llationamericana. Aquest material, ja era conegut per mi, ja que una amiga any rere any comprava l'agenda i me'n parlava. Tot i això, no vaig tenir-la mai entre les mans ni vaig poder remenar-la. Per aquest motiu, quan en Pep ens la va presentar a classe vaig pensar que seria bo que m'informés una mica més sobre un material tan reconegut mundialment per la seva importància.

A través de les webs d'interès que podem trobar al Moodle de l'assignatura he accedit a la pàgina http://www.llatinoamericana.org/cat/index.asp. Allà hi he pogut llegir diferents informacions com ara com es va realitzar la presentació de l'Agenda Llationamericana a Girona, el per què del lema d'enguany, he pogut observar i remenar diferents materials complementaris com ara els calendaris solidaris, els díptics informatius, la carta de la terra, el mapa de Peters...

Us convido a tots i totes a accedir a la pàgina i a llegir-vos el motiu del lema d'enguany. Crec que val molt la pena.
Relacionat amb això us deixo una fotografia sobre la primera imatge que es va obtenir de la terra al 1960 des d'un satèl·lit meteorològic.

La carta de la Terra

Fa uns dies que vull publicar un comentari sobre La Carta de la Terra, un document que ens va presentar el nostre professor a classe i que em va semblar d'allò més interressant.

Primer de tot m'agradaria explicar què és la Carta de la Terra. Aquest document és una declaració de principis ètics i pràctics d'importància rellevant i compartits per tots els pobles de la Terra.

El seu objectiu principal és oferir unes guies i pautes de conducta universals per a poder arribar a un desenvolupament sostenible.

Un cop feta aquesta aclaració del concepte us vull penjar un resum d'un model de carta de la terra adreçat als infants. crec que ho explica de manera molt clara i entenedora.
Us deixo també, l'enllaç aquí on podeu trobar el document adreçat i adaptat per als infants

-Los humanos debemos conservar y mejorar el mundo en que vivimos; por este motivo debemos vivir de una manera nueva, utilizando las cosas buenas que tenemos.

-Debemos hablar con todos para aprovechar las culturas y los inventos que existen.

-La gente de otros países, lenguas, costumbres y religiones también nos ayudan; así podemos conocer nuevas maneras de vivir y de tratar a las personas.

-Pongamos atención y esfuerzo para superar las situaciones difíciles.

-Si nos unimos, podremos mejorar mucho el mundo, porqué cada persona es útil y puede ayudar.

-Ojalá se diga de nosotros: “Quieren vivir de una forma nueva”, “se esfuerzan en vivir en paz”, “saben conservar la Tierra”.

-La Carta de la Tierra dice lo que tenemos que hacer para conservar el mundo: respetar la naturaleza, cumplir los derechos humanos, conseguir que todos tengan lo que es necesario y vivir siempre en paz.

-La Carta de la Tierra ayudará a conservar y a mejorar el mundo donde vivimos.

-La Carta de la Tierra debe ser la ley de todos los pueblos y de todas las personas.

-La Carta de la Tierra fue escrita en el año 1992. Después ha recibido ampliaciones y mejoras.

Pedimos que sea aprobada, aceptada y practicada por todos los estados y países del mundo.

Una altra explicació sobre la universalitat dels drets

Què significa que els drets són universals?

Navegant per internet vaig trobar un fragment del llibre "Los Derechos Humanos. Educación para una nueva ciudadanía" que parlava sobre la universalitat dels drets humans. Crec que l'autora ho reflecteix i ho explica de manera clara i entenedora. Us deixo un enllaç al document que es troba al google academico.

Enllaç aquí

Si ens fixem en el sentit llatí de la paraula, Uni- versus significa unitat en la direcció. És a dir que la meta a la que tots els drets volen arribar és la mateixa. Aquesta és poder expressar-se amb dignitat, llibertat i plenitud. En altres paraules s’entenen els drets com a recerca de la dignitat de la persona.

Un dels problemes que hi ha que porten a l’incumpliment dels drets humans és que estan basats, històricament en valors occidentals i per tant hi ha la creença de que és impossible dur-los a la pràctica en cultures diferents a aquesta. Quina solució ens proposa l’autora? Tenir un concepte dels drets humans com a procés i no com a finalitat. És a dir considerar-los com a camí que tingui en compte la pluralitat i diferència de lleis, economies, cultures...

El que entenc és que l’autora ens intenta mostrar que la pluralitat, la diferència no és quelcom negatiu sinó tot el contrari. A través d’aquestes diferències es pot garantir que aquesta universalitat realment sigui universal, que contempli a tothom i tothom si senti reflectit i contemplat. Serà d’aquesta manera, com expressa l’autora, que podrem viure de manera coherent i justa.

Evolució i actualitat dels Drets humans

Després de passar-nos una colla de dies analitzant, discutint, intercanviant punts de vista, fent la vista enrere i sobretot generant-nos una idea més clara del per què dels drets humans, dels seu orígen, de les diferents tipologies de drets que existeixen i de la seva importància he arribat a la conclusió, i creieu-me m’ha costat força, de que els drets s’han d’entendre com a recerca de la dignitat de les persones.

Aquesta concepció s’ha contemplat al llarg de la història des de l’Antiga Grècia fins al dia d’avuí però la importància i el tractament que se n’ha fet és clarament diferent. Al llarg del temps les persones s’han anat adonant de la importància d’aquests.

La visió actual dels drets humans neix a partir del record i les vivències de moments d’horror, de crueltat i patiment com ara l’holocaust nazi. És evident que el canvi teòric del punt de vista ha estat notòri i ha anat evolucionant, i alguns dels indicadors més importants han estat els diferents tractats, pactes, cartes, declaracions que han precedit la Declaració Universal dels Drets Humans. Així veiem que el canvi principal, a partir de la declaració ha estat el “recolzament” teòric d’aquests drets amb lleis, decrets i en general podríem dir amb la “figura” de la justícia. Parlo de recolzament teòric i canvi teòric, perquè el que veig és que a la pràctica molts d’aquest documents s’han quedat, senzillament en paraules boniques.

Les coses no han canviat tant, ja que abans de la DUDH, eren molt poques les persones que tenien o podien gaudir dels drets i les llibertats tot i recollir-se escrites. Actualment, passa si fa o no fa el mateix. Ara tothom pot gaudir-ne o accedir-hi però són realment pocs els que ens en beneficiem. Milions de persones d’arreu del món ( i no em refereixo només a les persones del tercer món, també parlo de persones que trobem molt a prop nostres, que poden passar-nos pel costat cada dia, persones properes) estan patint situacions d’injustícia i horror.

Alguns culpen al sistema, ja que promou i alhora es fonamenta en la desigualtat (de riqueses, d’oportunitats…) però jo crec que realment els culpables en sóm en part, tots i cada un de nosaltres. Si veritablement ens amoïna tant aquesta qüestió, per què enlloc de discutir-la tant no actuem d’una vegada? I si enlloc de gastar tanta saliva donant arguments i contraarguments ens movéssim i féssim petites accions al nostre abast per canviar les coses que no ens agraden?
Crec, realment, que si tothom es fes aquest plantejament, algunes de les injustícies que vivim diàriament tindrien una solució o una millora considerable.

Finalment només dir que els drets humans són quelcom que s’ha de preservar i protegir, però a causa de la seva “relativa”obligatorietat sovint no és així. Els encarregats principals de que aquests es garanteixin són les lleis, la política i per sobre de tot la justícia. Així doncs, per molt que anem esforçant-nos a nivell individual i ocupant-nos d’allò que està al nostre abast (sinó seríem un xic somniatruaites, per no dir hipòcrites) amb els nostres recursos, si no hi ha un canvi a nivell polític mundial, aquest, a llarg termini, difícilment s’acabarà produïnt.


Aquí us deixo algunes imatges que crec que il•lustren molt bé la situació de no respecte dels drets humans que moltes persones pateixen. Us recomano que us agafeu un moment de la vostra apretada agenda i hi reflexioneu. Jo he arribat a la conclusió de que quan em queixo, no sé si realment tinc el dret a fer-ho, ja que he tingut la sort de nèixer on he nascut i viure la vida que estic vivint en les condicions que ho estic fent.

Els drets humans, són universals?

He trobat aquest vídeos al Youtube. És força dur, però crec, que en termes generals té gran part de raó, ja que per molt que volguem o creiem que els Drets Humans siguin universals, cada dia, en diferents racons del món, i no cal que pensem en indrets molt llunyans, ens trobem amb imatges com les que apareixen al vídeo.

El vídeo, no és per ferir la sensibilitat de ningú, ni per crear sentiments de llàstima, sinó per destacar que realment els valors tenen un paper molt rellevant per poder canviar una mica aquest món. I com ja he dit altres vegades aquests valors s'han de veure reflectits en pràctiques i experiències reals per tal que puguin tenir l'efecte real i necessari.

Per accedir al vídeo cliqueu aquí

Els drets humans i l'educació

L'altre dia a classe vam treballar a partir de la revista Bakeaz on podíem trobar un anàlisi del concepte dels drets humans i les seves característiques. Aquí us deixo el document íntegre en pdf on podem trobar una proposta dels principis didàctics i estratègies organitzatives per abordar el tema en qüestió des de l'escola. També podeu visitar la pàgina web on podem trobar altres publicacions relacionades.

(per accedir al document sencer feu clic aquí)

En el document trobem el següent paràgraf:

Para que todas y todos podamos disfrutar de los derechos, la educación es llamada a jugar nuevamente un papel fundamental. En efecto, desde el mismo momento de la aprovación de la Declaración Universal ya se produce la respuesta educativa. Por un lado, porqué el derecho a la educación forma parte del propio articulado (articulo 26); por otro, porqué, como se recoge en el preámbulo, la implantación y profundización de los derechos humanos queda ligada a la intervención de la educación. En este sentido, ciertas posiciones, tanto de ayer como de hoy, vuelven a caer, interesada o ingenuamente, en el "utopismo pedagógico" de la primera ola de la educación para la paz que representa el movimiento de la Escuela Nueva (Jares, 1991:33-37). Aún reconociendo el papel fundamental de la educación, la vigencia de los derechos humanos se libra en otros espacios sociales, principalmente en los políticos, económicos y culturales, tal como la história nos ha enseñado. Ni la educación por si sola puede hacer que desaparezcan todos los males del planeta, ni tampoco debe dejarse utilizar por el uso perverso cada vez más frecuente entre la clase política que intenta trasladar a la educación todos aquellos problemas que tienen origen y resolución en otros ámbitos.

La reflexió que fa l'autor sobre l'excés de responsabilitats que sovint, i de manera incorrecta, es dipositen sobre l'escola em sembla del tot encertada. Això m'ha fet pensar en el que escrivia l'altre dia. Si realment la política i en general la societat delega tantes feines a l'escola, serà perquè realment veu que és una entitat on alguns d'aquests problemes es poden tractar amb un potencial i uns resultats positius, no?. Doncs, llavors, què són tots aquests comentaris amb els que ens trobem diariàment de tot allò que l'escola fa tant malament? I tot allò que fa bé? I a tot allò que s'ha d'enfrontar com si aquesta organització fos un Déu totpoderós capàs de solucionar les injusticies d'aquest món? Els problemes de la societat incumbeixen a tota persona que forma part de la societat, és a dir a tot ésser humà.

L'afirmació que fa l'autor sobreque l'escola, per si sola, no pot enfrontar-se i solucionar els problemes de la nostra societat és la frase que resumeix millor el meu pensament. Per mi, aquest és un dels conceptes claus per tal que una societat funcioni i els seus problemes es puguin "resoldre" o si més no suavitzar. La col·laboració de tots aquells agents que configuren la societat és la clau per a poder aconseguir canvis significatius i a llarg termini. Això però, porta intrínsicament valors com el compromís, la cooperació i el treball en equip, i sembla que molta gent no està disposada a adquirir o a portar a la pràctica aquests valors.

Per acabar, i com molt bé diu l'autor, els drets humans són universals, i això, des del meu punt de vista, a més a més d'indicar que són iguals per a tota persona, també significa que la seva preservació i la seva cura també s'ha de fer per part de tota la humanitat.

"Sense confiança en el sistema no hi ha cap mesura que per si mateixa garanteixi la millora dels resultats acadèmics".

He trobat un article que crec que il·lustra molt bé el fet sobre el qual vaig escriure ahir. Aquest parla de temes tan rellevants com la confiança en els mestres, la cura de la seva formació, l’estabilitat del Sistema, la producció “casolana”, l’optimisme… Realment l’he trobat molt interessant. Us aconsello de veritat que el llegiu.

Aquí teniu l’enllaç de la pàgina d’on el vaig extreure.

Podeu trobar molts altres articles d’educació, és una pàgina on es recullen diferents notícies, articles, etc d’educació.

Per accedir-hi clica aquí.


La confiança en nosaltres


Gregorio Luri, llicenciat en ciències de l'educació i doctor en filosofia (Diari Avui, els reptes de l'educació (VIII))
Article / 30 d'octubre de 2008

"Sense confiança en el sistema no hi ha cap mesura que per si mateixa garanteixi la millora dels resultats acadèmics".


Les dades internacionals confirmen any rere any que hi ha una relació molt estreta entre la confiança que els països dipositen en l'escola i el rendiment que en treuen. En pedagogia la realitat tendeix a adaptar-se a l'estat d'ànim de la ciutadania com l'aigua al recipient que la conté: reafirma l'optimisme dels optimistes i el pessimisme dels pessimistes. N'hi ha prou a revisar la premsa dels diversos països europeus per comprovar com recull notícies escolarment estimulants allà on s'hi confia i notícies decebedores allà on se'n desconfia. La confiança, que és el capital social més important d'un país, és una condició indispensable per a la bona salut de l'escola. A Europa la realitat es mostra tan contundent en aquesta qüestió que, sense confiança en el sistema, no hi ha cap mesura que per si mateixa garanteixi la millora dels resultats acadèmics. Ni l'increment de la inversió, ni la reducció del nombre d'alumnes per classe, ni l'augment de sou dels professors, ni l'ampliació de les hores lectives, ni el control dels mestres, ni l'ampliació de l'autonomia dels centres garanteixen res. Cal dir-ho així de clar. Cada exemple que es pugui presentar a favor, es pot contrarestar immediatament amb un contraexemple.

Hem comprovat també que no hi ha cap mètode d'ensenyança que pels seus valors intrínsecs es mostri superior a tots els altres. Aquesta evidència pot ferir el narcisisme pedagògic d'alguns, però hauria de tenir, si més no, una gran virtut per a la majoria: ens hauria de permetre engegar una profunda neteja conceptual que eliminés dels nostres debats les propostes que, a més de no garantir res, s'acostumen a utilitzar com a projectils dialèctics. Si entenem que a Europa pocs països han millorat els seus resultats incrementant la seva despesa escolar, mentre que n'hi ha uns quants que els han empitjorat, ens estalviaríem esforços inútils i guanyaríem energies per dedicar-nos al que realment importa.

Malgrat les diferències, els països educativament capdavanters sustenten la seva confiança en l'educació en quatre pilars bàsics: l'autoritat de l'escola, la del mestre, la del contingut i la de l'administració educativa.

Estic parlant d'autoritat, que és el respecte que ens mereixen les persones i institucions competents i els continguts valuosos, no d'autoritarisme o d'arbitrarietat. Aquests països veuen l'escola com una institució insubstituïble per permetre al nen el pas de la família (on és tractat per ser qui és) a la societat civil (on serà tractat pel que sàpiga fer). Entenen que el mestre és la inversió més rendible del sistema i cuiden la seva formació, selecció i promoció, amb la consciència clara que la qualitat d'un sistema educatiu no pot ser superior a la dels seus mestres. S'estimen els continguts acadèmics com la garantia del progrés personal i social. Al seu torn, els mestres entenen que l'optimisme és el seu primer deure pedagògic i l'administració legisla amb consens, és a dir, amb voluntat d'estabilitat. En tots aquests països les normes recullen experiències pròpies que han demostrat la seva eficàcia, sense preocupar-se gaire d'importar l'èxit aliè.

En educació, el que es pot importar no ofereix garanties d'èxit i el que n'ofereix no es pot importar. S'ha de produir a casa. És el que passa amb la confiança en el valor del que és nostre. És imprescindible perquè l'escola pugui transmetre el nostre com un valor. Aquest és el primer pas del cercle virtuós que caracteritza l'èxit dels països capdavanters. És del tot imprescindible per guiar l'escola amb conviccions, sense deixar-se arrossegar per les modes del moment.

I si…?

Des de fa dies hi ha una qüestió que em passeja pel cap. Hi he estat pensant detingudament i m’he adonat d’una cosa: La confiança en els mestres, les mestres, l’escola i, en general el nostre Sistema educatiu és gairebé nul•la. La relació d’aquesta amb els resultats dels alumnes i del Sistema en general està profundament lligada però sembla que no ens n’adonem.
Sovint escolto comentaris negatius referents a la tasca docent. Ben segur que tots nosaltres haurem sentit, i fins i tot, alguns, dit frases com les següents:

- Com vols que vagi el meu nen amb els mestres que té?

- Però tu no has vist que cada vegada es baixa més el nivell educatiu? Això és pels mestres, que cada vegada treballen menys.

- Quin “xollo” això de fer de profe no? Cobrant cada mes una pasta, amb vacances per Nadal, 3 mesos a l’estiu, setmana santa… i total pel que han de fer.

- La culpa de tot plegat és del Sistema educatiu que promet molt i no fa res.

- Amb el que cobren els nens haurien d’estar molt preparats, en canvi, mira quan surten de l’escola, no saben ben res.

Aquestes són només algunes de les coses que els mestres hem de sentir gairebé cada dia. I jo dic, aquesta gent ha fet mai de mestre? S’ha preguntat alguna vegada per què alguns hem escollit aquesta feina? Els que exercim de mestre realment ho fem per vocació? S’han parat a pensar si realment enlloc de criticar tant, escupir sobre la nostra feina i queixar-se constantment confiessin una mica més en el nostre paper d’educadors? I si enlloc de buscar qui té la culpa de tot plegat ens centréssim més en buscar solucions?

Sobre les dues primeres preguntes només dir un parell de coses. Un no sap què significa SER mestre, i no dic FER de mestre, fins que es troba davant d’una classe amb uns alumnes que depenen, en part, d’ell per anar adquirint uns coneixements i uns comportaments. Des del moment que veus tots aquells ulls mirant-te, esperant que els guiis i els transportis al món de l’aprenentatge, confiant en tu com si d’un déu es tractés, saps si allò està fet per a tu o no. Si no sents unes ganes boges per preparar activitats, per garantir-los experiències enriquidores, per pensar com pots explicar això o allò altre perquè tots ho puguin entrendre i passar-s’ho bé, i totes les coses que sentim els MESTRES val més que canviis de feina.

Per això em dol molt sentir comentaris de totes bandes com els anteriors adreçats al món del professorat en general. N’hi ha alguns que ens dediquem a això perquè és la nostra vocació. Com ja he dit des del moment que trepitges una classe, que portes a terme una activitat que has preparat amb cura, deteniment i molta estima te n’adones si aquest món és per tu o no.

Aquests comentaris també van pels mestres que sovint donen la culpa de tot plegat a l’etapa anterior, per exemple, els professors de Batxillerat culpen als d’ESO, els d’ESO diuen que no saben pas què han estat fent durant la primària, el professorat de primària culpa als d’infantil, aquests al sistema educatiu….

Per acabar, i si treiéssim el prefix DES- a la paraula DESCONFIAR? En queda una paraula meravellosa carregada de positivisme, motivació i èxit: Sabeu de què parlo?... Exacte! La CONFIANÇA.

Desigualtats rendiment escolar entre rics i pobres? I tant que si!

He trobat aquest article en un diari digital. Em va semblar d'allò més interessant i volia compartir-lo amb vosaltres. Crec que tots ens hem plantejat alguna vegada si realment el nivell econòmic influeix de manera tan dràstica en els resultats dels alumnes. Des del meu punt de vista pot semblar usual que sigui així, ja que els alumnes amb nivell socioeconòmic més elevat té moltes més facilitats per accedir als aprenentatges i als contextos que els propicien o els afavoreixen. Un altre dia continuaré indagant sobre el tema, ja que crec que és una qüestió molt important.

Us deixo un enllaç on podeu trobar informació sobre aquest estudi.

Per accedir-hi clica aquí

Els nens pobres fracassen més a l’escola que els rics

El sistema no corregeix les desigualtats socials de les famílies. La meitat dels de classe baixa de Catalunya són «analfabets en matemàtiques».

Marta Rodríguez. 09.11.2005

Digues de quina família provens i et diré com et van els estudis. Aquesta és la conclusió que s’extreu d’un estudi de la Fundació Bofill que alerta que a major estatus social, econòmic i cultural dels pares, millor és el rendiment educatiu dels fills de 15 anys. I a la inversa, dels nuclis més desafavorits surten els nois amb pitjors notes, independentment de l’escola i la seva titularitat.

El cas és paradigmàtic a matemàtiques. La meitat dels nens de famílies de classe baixa presenten nivells baixíssims –el director de l’informe, Ferran Ferrer, els va qualificar «d’analfabets»–, mentre que a les classes altes és del 13%. Patrons similars es donen a ciència, resolució de problemes o a la comprensió lectora.

Sense expectatives

Les desigualtats en el rendiment escolar evidencien, segons Ferrer, que el sistema educatiu és incapaç d’oferir les mateixes oportunitats, i per tant, perpetua les diferències per raons d’origen i frenen les expectatives de futur dels més desafavorits. Malgrat tot, si es compara amb altres països de l’entorn, l’escola corregeix lleugerament les desigualtats individuals dels alumnes i compensa l’impacte dels factors sòcioeconòmics. Així, si s’analitzen el conjunt de centres s’adverteix que les diferències entre classes socials es mantenen però menys.

La situació es repeteix en escoles públiques com privades, tot i que en les primeres és més evident perquè és on es concentren els alumnes amb famílies de baixa renda i nivell formatiu.

Les diferències amb els foranis

Catalunya té el dubtós honor d’encapçalar el rànquing –amb el permís de Bèlgica– on hi ha més diferències entre el nivell educatiu dels nois autòctons respecte dels immigrats. L’informe també revela que són els alumnes catalanoparlants els que treuen millor nota, perquè les seves famílies estan millor situades. Ferran Ferrer es va mostrar amoïnat per les diferències entre nois i noies. Ells les superen en mates i elles, en comprensió lectora.